El Ganyafote

El vaig trobar a l’altra banda del torrent de Gotelles, em va dir “hola estic aquí!”, i jo l’hi vaig contestar”espera que vindràs amb mi i et quedaràs igual”, en un moment ens vam posar d’acord , ell es va deixar fotografiar i jo no vaig perdre l’oportunitat, era vergonyós i va tancar els ulls, jo els vaig obrir, me’l vaig portar i ell es va quedar.

Natura morta.....Vida per començar.

Mentre estava repassant les fotos vaig trobar aquestes , les varem fer a França.
Es curiós com el mon es redueix. La natura es explendida en totes les seves dimensions. També la natura morta et permet descobrir com és la vida. El canvi constant dels eser vius i la seva evolució lenta però permanent fa que moltes vagades ens fem preguntes sense resposta. Nosaltres mateixos creem artificiosament un mur que ens allunya de la realitat i no es deixa veure el cicle natural de la vida.

En Bareta de Portalet

Heu vist alguna vegada un porc del Portalet?, doncs aquí el teniu.
Era una tarda d’estiu, recordo que vam decidir passar a França pel port del Portalet, anàvem amb tots el nens, quan de sobte entre un munt de vaques, cabres i altres animals trobem aquella bestiola , en “Bareta”!. és el nom que vam decidir posar-li tots plegats, (bé, s’ha de dir que sota l’influència de qui escriu). Mireu l’elegància amb que camina, digna de qualsevol passarel·la d'última moda .

Que sembla?. Que és?

No tot el que veus es el que sembla, ni tot el que sembla es el que veus, de fet a vegades veus el que no veus i et sembla el que no es, però si alguna vegada veus el que et sembla i et sembla el que veus, pot ser que l’encertis, i si l’encertes l’endevinas i pot ser que el que venus sigui el que estàs veient. O sigui mira i veuràs el que et sembla, torna a mirar i veuràs el que és. Bé o a mi així em sembla…..!.

El rellotge de Canfranc

Aquest és el rellotge de l’estació de Canfranc, per ell han passat les hores una darrera l'altra.

Les seves busques i els seus números han vist passar un munt de passatgers, equipatges, mercaderies i altres coses. D’aquestes coses us vull fer cinc cèntims.
Del 1942 al 1945 ha vist gent de les SS i la Gestapo, episodis de espionatge i contraespionatge, jueus que fugien de la barbàrie nazi i alemanys perdedors que marxaven para amagar-se.
Ha vist passar tones de l’or que els nazis havien robat als jueus, ja que l’estació de Canfranc era la duana internacional de la ruta Alemanya-Suissa-Espanya-Portugal,.
Ha vist l’enviament de tones i tones de wolframi per al blindatge de les armes alemanyes, amb els que Franco, amb la seva postura de no beligerància “sui generis”, tornava l’ajuda que Hitler l’havia donat en la guerra civil.
Ha vist el pas del nazis que fugien i amagàven la seva maldat i les seves misèries, camí d’un refugi a Argentina, Uruguai, Brasil o Paraguai.

Ha vist………........moltes més coses, però fins aquí, els cinc cèntims.

Via Veneto

La veritat és que no m’havia fet una idea clara de com era la Via Veneto fins que vaig anar a Roma. Sabia que era un dels carrers més famosos de Roma i que va quedar immortalitzada per Fellini en la “Dolce Vita”, però vaig descobrir que és un carrer sinuós que surt des de la Plaça de Barberini i que es diu Via Vittorio Veneto. És curiós però el seu nom és sinònim d’elegància i classe, quin carrer amics, amb les seves sofisticades botigues!

Nosaltres vam passar per Ferragama, Gucci, Versace, Bulgari, Prada i Valentino, ei! I he dit bé, vam passar.

Saint Cirq Lapopier

Tornàvem de Rocamadour per la vall del Lot quan vam descubrir el que ha estat reconegut com el poble més bonic de França, Saint Cirq Lapopie. És un poble declarat monument històric, on el seus carrerons medievals invitan a passejar. En la part més alta del poble podem veure una església del segle XII i les restes d’un castell, tot i que el més impressionant són les vistes que tenim de la vall del Lot.