David
Aquesta és una foto dels nens, és una foto que he tingut de fons de pantalla ja fa temps i durant molt temps al ordenador de la feina, és una foto que es va fer als estanys de la Pera, recordo aquella excursió amb especial tendresa. Però sobtadament d’aquesta foto ens falta el David.
Per a tots la mort del David va ser un cop molt dur, un trau que deixa senyal, i en mi un senyal que no l’esborrarà el temps .
Al llarg del meu temps he tingut la mort al costat. Amb les meves mans van morir persones que volia ajudar, en les meves mans va morir la meva mare, en les meves mas va morir la mare dels meus fills. No se, però la mort i jo tenim un pleit del que estic segur que guanyaré perquè tot i quan la meva persona física no existeixi jo seguiré viu.
Sempre que es parla d’una persona que ens ha deixat es va a buscar escrits, poemes, històries i frases d’altres amb els que expressar els nostres sentiments. Jo no vull fer-ho, vull deixar volar el cor, i mentre en cauen les llàgrimes per la cara dir el que sento, allò que l’amor em deixi dir, allò que tinc i que em fa estimar.
Sé que costa fer fora la veritat que tinc als llavis i que no venen paraules per a dir el que penso i el que sento. Se’m fa un nus al melic.
He trigat sis mesos en desempallegar-me i en desfer el meu nus. Tot i que estic acostumat a la velocitat, a la competició i que per a mi anar ràpid és el normal, hi ha coses que costen perquè l’emprenta és profunda i l’amor sincer, perquè les mans et rellisquen quan vas a desfer el nus, perquè els ulls es mullen i t’ofegues.
Mentre escric se m’en va l’alè, en costa respirar, no es fàcil tenir sentiments i dir-los amb paraules impreses. Els records em fan baixar la guàrdia i em deixa indefens davant dels fets, però el coratge em torna a donar ales per volar allà on vull estar. I arribo, i estic, i soc amb el David.
Anni, Natxo, Anna, volem i donem vida a la veritat, desfem aquest nus, estimen com mai ho hem fet, perquè el David ja ha guanyat el pleit amb la mort, i tot i que no podem abraçar-lo està amb nosaltres.
Ah!, si, si a tu David, a tu t'ho dic, vola amb nosaltres, obren’s camí en mig de la boira, fes que l’arc de Sant Martí amb els seus colors sigui la llum de les persones estimades.
Per a tots la mort del David va ser un cop molt dur, un trau que deixa senyal, i en mi un senyal que no l’esborrarà el temps .
Al llarg del meu temps he tingut la mort al costat. Amb les meves mans van morir persones que volia ajudar, en les meves mans va morir la meva mare, en les meves mas va morir la mare dels meus fills. No se, però la mort i jo tenim un pleit del que estic segur que guanyaré perquè tot i quan la meva persona física no existeixi jo seguiré viu.
Sempre que es parla d’una persona que ens ha deixat es va a buscar escrits, poemes, històries i frases d’altres amb els que expressar els nostres sentiments. Jo no vull fer-ho, vull deixar volar el cor, i mentre en cauen les llàgrimes per la cara dir el que sento, allò que l’amor em deixi dir, allò que tinc i que em fa estimar.
Sé que costa fer fora la veritat que tinc als llavis i que no venen paraules per a dir el que penso i el que sento. Se’m fa un nus al melic.
He trigat sis mesos en desempallegar-me i en desfer el meu nus. Tot i que estic acostumat a la velocitat, a la competició i que per a mi anar ràpid és el normal, hi ha coses que costen perquè l’emprenta és profunda i l’amor sincer, perquè les mans et rellisquen quan vas a desfer el nus, perquè els ulls es mullen i t’ofegues.
Mentre escric se m’en va l’alè, en costa respirar, no es fàcil tenir sentiments i dir-los amb paraules impreses. Els records em fan baixar la guàrdia i em deixa indefens davant dels fets, però el coratge em torna a donar ales per volar allà on vull estar. I arribo, i estic, i soc amb el David.
Anni, Natxo, Anna, volem i donem vida a la veritat, desfem aquest nus, estimen com mai ho hem fet, perquè el David ja ha guanyat el pleit amb la mort, i tot i que no podem abraçar-lo està amb nosaltres.
Ah!, si, si a tu David, a tu t'ho dic, vola amb nosaltres, obren’s camí en mig de la boira, fes que l’arc de Sant Martí amb els seus colors sigui la llum de les persones estimades.
4 comentaris:
Dius "Mentres escric se m’enva l’alé, en costa respirar, no es facil tenir sentiments i dir-los amb paraules impreses."
Doncs jo crec que tot i no ser gens fàcil has sabut trobar les paraules perfectes. No hi sobra res ni tampoc hi falta. I podem notar i veure com tens el cor.
Gràcies M. per compartir-ho amb nosaltres i donar-nos una nova lliçó de que no s'ha de tenir por a les paraules.
No nos conocemos, pero te felicito por el paso que has dado. Las personas que hemos perdido hijos agradecemos vuestras palabras, para nosotros representan un gran alivio y un motivo para estar felices y positivos dentro de nuestra dura realidad.
Antonio padre de Víctor.
Gràcies Miquel per les paraules.
T'estimo i estic MOLT contenta que estiguis amb l'Anna.
una abraçada,
Anni
Yo también siento que tengo algo pendiente con la muerte. De un año a esta parte he aprendido muchas cosas que me han hecho verlo de manera diferente, pero eso no quita que, desde éste Mundo, resulta crudo y desesperanzador. Primero fue la abuela. Luego, mamá. Luego fue Irena, y luego David, y en los últimos dos años no entiendo cómo pero he acabado yendo al rescate de otras dos personas que, por suerte, terminaron sanas y salvas.
En realidad, las personas nacemos y morimos muchas veces, pero raramente tenemos el aliento suficiente para reconocer que es así, o para identificar ese proceso como tal.
Yo aún no tengo las palabras, pero no sé si algún día las diré. Yo sé dónde están esas personas que hemos perdido.
En parte, con nosotros, quizás viviendo otras vidas que les harán aprender muchas cosas que nosotros aún no hemos aprendido. En parte, en lo que algunos llaman Cielo, y otros llaman Tierras del Eterno Verano.
Un saludo, papá ;)
Publica un comentari a l'entrada